Salta al contingut principal

Una Diada diferent?

  M'he llegit els comentaris (62) dels lectors del Ara. Com jo no tinc la vareta màgica per fer la independència -perquè no n'hi ha-, cal fer política. Diu Josep Maria Esquirol: "El nostre horitzó personal i polític el tenim a mig pam". Aquest mig pam, requereix de coratge i esperança, i bona part de les opinions sembla que s'han quedat sense.

Algú vol, la independència al estil del que va passar a Iugoslàvia? Masses parlant de covardia. Potser que parlin per ells. Jo vaig veure al 1-O, molta gent valenta, què esperava la arribada de la GC, per exemple. L'Estat  va agafar pànic, perquè la ciutadania què va anar a votar, no tenia por a la repressió -millor dit, si tenia, però també volia anar a aquest mig pam del que parlava Esquirol.




La classe política, és un reflexa de la pròpia societat.  A més, vivim en un món global, i això ens deixa en una posició feble, també a Espanya. Cada Diada n'hi ha moltes com diu Toni Soler. No cal anar set milions de manifestants, això no seria noticia, però si aquest 11-S hi han 20.000 persones, des de Madrid, diran que la independentisme s'ha acabat. Tots els que vàrem anar el 1-O, sabem que això no s'ha acabat. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Espanya que no em representa

  Els conqueridors fent-se un homenatge al 2026!

L'habitatge al centre del debat polític

  A la tertúlia de Catràdio escoltava dues visions del problema del habitatge. Un parlava de la mania dels catalans per ser propietari, l’altre li deia que això de català i propietari era cosa del passat, perquè ara, això no és així. El preu de l’habitatge ha pujat fins a quotes impossibles per la majoria de la població condemnada a sous cada vegada més baixos, malgrat la retòrica de la competitivitat.  Sembla que hi ha un tall generacional on tenir propietat ho era tot. I per aconseguir-ho calia molt de temps i molt estalvi. Ningú anava a sopar els caps de setmana els llocs on va tothom. Els tipus d’interès eren de l’ordre del 17%. I malgrat tot, en sou mitjans, podies arribar a comprar-te l’habitatge. Tothom sabia, que apostar per l’ habitatge era una aposta segura, molt més que la borsa. Ara el fills d’aquella generació, malgrat totes les avantatges socials, és veuen immersos en una lluita cada vegada més despietada per aconseguir llocs de treballs  amb salaris dignes....

La cursa comença avui!

  Sánchez convoca eleccions per finals de novembre. Una mesura que amb tota probabilitat no estava en el seu timing mental. La derrota al Congres  del dos Decrets sobre l'habitatge, ha fet replantejar-se una nova estratègia. Sánchez té el do de l'oportunitat, i deu pensar que ara mateix, amb el país revoltat contra el que van dir no els Decrets, especialment el PP i Vox, és un bon moment per temptar a la sort. La polarització social que han mantingut la dreta extrema durant tot aquest temps, especialment en el cas de Ceuta, li pot girar a la contra per el tema de l'habitatge. El binomi clàssic de dreta i  esquerra tornarà a plantejar-se de manera crua i caïnita. Catalunya i el País Basc son el dos baluards que el PSOE vol mantenir. Serà una cursa despietada entre Feijóo&Abascal, un binomi impossible de separar i el PSOE. Malauradament, tenim un esquerra tant dividida i fragmentada i mal avinguda que potser seria hora d'anar plegats, però això és un impossible.