Salta al contingut principal

Lluita de plutòcrates

 


En tanta propaganda dels bancs que van espoliar les arques del Estat a la crisi del 2007, que no retornaran mai el que és va abocar a aquestes entitats (especialment al BBVA), ara tenim que escoltar una història lacrimògena on peixos petits* intenten escapolir-se de taurons afamats. Sembla que tothom és accionista, però el cert es que aquests personatges, Oliu, González-Bueno  i altres accionistes majoritaris, tenen la seva particular creuada, per mantenir-se al cap davant del Banc. 

Des de la Generalitat, allò del govern de tothom, assenyalen que el Banc Sabadell és l'ànima econòmica de Catalunya, estic exagerant, però no tant.  Com ciutadà  en preocupa aquestes simbiosis entre diners -privats- i recolzament institucional. Els dividends ho reparteixen entre ells mateixos (privats), mentre a la resta en diuen que hem de defensar-los de les males arts del Drac. Què no contin amb mi. En un món global, amb el permís de Trump, els diners no tenen anima, així estiguin a les Illes Caiman, a Luxemburg, Alacant o Sabadell. Deixeu-nos tranquils amb els vostres embolics!

* El peix petit (BS) es va menjar els següents peixos petits:

Banc Atlàntic (2004)
Banco Herrero (2000)
Banco de Asturias (2003)
Banco Urquijo (2006)
Banco Guipuzcoano (2010)
Caixa Mediterrani (2012)
Caixa Penedès (2013)
Banco Gallego (2013) 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Banc_Sabadell

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Espanya que no em representa

  Els conqueridors fent-se un homenatge al 2026!

L'habitatge al centre del debat polític

  A la tertúlia de Catràdio escoltava dues visions del problema del habitatge. Un parlava de la mania dels catalans per ser propietari, l’altre li deia que això de català i propietari era cosa del passat, perquè ara, això no és així. El preu de l’habitatge ha pujat fins a quotes impossibles per la majoria de la població condemnada a sous cada vegada més baixos, malgrat la retòrica de la competitivitat.  Sembla que hi ha un tall generacional on tenir propietat ho era tot. I per aconseguir-ho calia molt de temps i molt estalvi. Ningú anava a sopar els caps de setmana els llocs on va tothom. Els tipus d’interès eren de l’ordre del 17%. I malgrat tot, en sou mitjans, podies arribar a comprar-te l’habitatge. Tothom sabia, que apostar per l’ habitatge era una aposta segura, molt més que la borsa. Ara el fills d’aquella generació, malgrat totes les avantatges socials, és veuen immersos en una lluita cada vegada més despietada per aconseguir llocs de treballs  amb salaris dignes....

La cursa comença avui!

  Sánchez convoca eleccions per finals de novembre. Una mesura que amb tota probabilitat no estava en el seu timing mental. La derrota al Congres  del dos Decrets sobre l'habitatge, ha fet replantejar-se una nova estratègia. Sánchez té el do de l'oportunitat, i deu pensar que ara mateix, amb el país revoltat contra el que van dir no els Decrets, especialment el PP i Vox, és un bon moment per temptar a la sort. La polarització social que han mantingut la dreta extrema durant tot aquest temps, especialment en el cas de Ceuta, li pot girar a la contra per el tema de l'habitatge. El binomi clàssic de dreta i  esquerra tornarà a plantejar-se de manera crua i caïnita. Catalunya i el País Basc son el dos baluards que el PSOE vol mantenir. Serà una cursa despietada entre Feijóo&Abascal, un binomi impossible de separar i el PSOE. Malauradament, tenim un esquerra tant dividida i fragmentada i mal avinguda que potser seria hora d'anar plegats, però això és un impossible.