Emergència educativa

 

Emergència educativa! Qui ha estat a l'àmbit educatiu, sap que això era inevitable. I ho era, perquè l’educació des de primària fins a batxillerat, necessita estabilitat, en les programes i les plantilles. Les retallades de CiU van fer molt de mal (2011-2015). Els canvis continus de lleis educatives expressava la falta de convicció de les institucions. I el flux constant de la immigració va generar disfuncionalitats cada vegada més evidents.

L’educació sempre comença a casa. Però a casa han externalitzat tots els hàbits i totes les regles de convivència a l’escola. En un món de soroll, les xarxes amplifiquen aquest soroll, ha generat que la figura dels mestres i professors quedessin sota mínims. Les aplicacions generalitzades de ideals pedagògics ha fet més mal què be. L’aparició de mestres/professors amb vocació d’animadors de barri ha generat una cultura on la frustració tenia que ser erradicada. Això ho explica molt be en Byung-Chul Han. S’ha imposat un positivisme en tots els àmbits de la vida. La manipulació de les xarxes, la nova economia, el capitalisme global, l’empobriment de les classes mitjanes, la caiguda dels salaris, l’ostentació dels nous rics, les noves figures com els influencer, sense cap preparació, donen lliços de vida a les noves generacions. Però, necessiten els immigrants per fer el què abans fèiem nosaltres. Els paràmetres del món sòlid (Z.Bauman) s’han esvaït i queda un món líquid (Z.Bauman), on les regles del joc han estat canviades sense que nosaltres haguéssim de intervenir. Si sumen un món cada vegada més hobbessià, mandataris de perfil directament criminals o mafiosos, amb una extrema dreta que no té cap pudor en fer la salutació nazi, el còctel social està servit. I l’escola?

 

L’escola havia estat el vehicle d’ascensor social en l’etapa de la societat sòlida, és a dir, des de la Segona Guerra Mundial fins el esfondrament del comunisme al 1989. La meritocràcia funcionava, almenys en els països de l’Europa Occidental*. Treballar, estudiar, estalviar, generava la possibilitat d’habitatge, millors condicions laborals, una perspectiva de futur. Això, pel que sembla, les noves elits del món global, ha decidit contra nosaltres que això s’ha acabat. Educar no és posar un like a les xarxes. Avui, hi ha una mena de necessitat per part de les Autoritats, de convertir-nos en menors d’edat. Cap institució ni de Catalunya ni d’Espanya i per extensió de la UE, ha sapigut donar resposta els reptes que havia que enfrontar-se. La falta de natalitat, el canvi generacional, l’augment constant de la població nouvinguda,  que implica tensionar els serveis socials, l’educació, sanitat, i especialment, l’habitatge. I nosaltres, en debats estèrils, com les tabletes a l’aula, o el mòbil.

 

Les Autoritats, estatals e interestatals, estan literalment, al servei d’una nova elit que utilitza el seu poder immens per amassar encara més poder, són els mil milionaris. Coneixem alguns pels seus noms. Un va aixecant el braç al estil nazi. I què fa la xarxa –casualment, la xarxa és seva-, imitar-lo. Qui pot competir dins de l’aula amb les xarxes?

En un llibre del segle passat ens deien coses com aquestes: “ A l’escola, doncs, l’infant trobarà la primera imatge de la societat adulta, i començarà a descobrir el món exterior –extrafamiliar- a través d’una sèrie de novetats: normes, hàbits, deures, amics, fracassos, èxits, vocabulari, etc.**”

 

El que no  s’havia previst del que diu el text, és que totes aquests novetats han mutat, així, tenir amics virtuals abans que reals, o un concepte a desterrar com fracassos o deures o normes. Hi ha paraules que es fan servir, però sense cap substància. Anem a un món distòpic, si no fem res per aturar-lo. I pel què sembla, la nostra classe política no està gens interessada en canviar-ho.

*Michael J.Sandel. La tiranía del mérito. ¿Qué ha sido del bien común? Trad. Albino Santos Mosquera. Ensayo. Debolsillo. BArcelona, 2023.

**Josep M.Espinàs. Aprendre a conviure. Reflexions sobre civilitat. Documents de Cultura, Economia i Societat. Caixa d'Estalvis de Sabadell. Barcelona, 1984.