Passa al contingut principal

El etern retorn del no res!

 Sembla que ERC i Junts constaten que no poden arribar a cap pacta ni acord per formar govern. ERC ja ha dit que vol governar amb minoria i pactar amb els Comuns i la CUP. Sembla massa difícil què passi. Per què aquesta impossibilitat de pactar un govern?

Tothom parla de conceptes com estratègia, tàctica, principis, objectius, on tot acaba amb la independència.  Segons el diccionari de María Moliner, “estrategia”, en la seva segona accepció diu: “Arte de dirigir un asunto para lograr el objetivo deseado”. És allò que Weber dei raó instrumental. Així què estem parlant d’un mitja per arribar a un fi, què amb el nostre cas, seria la independència de Catalunya. En el cas de tàctic: Hi ha dos accepcions possibles: "2. Conjunto de reglas para la conducción de las operaciones de guerra. 3. Manera de conducirse calculada para el logro de un fin  determinado.”. 

La 2 sembla massa bèl·lica per el cas, malgrat les espurnes que surten entre ERC i Junts. La 3 apareix com més adient per el cas concret. Aquest fi, no sembla calcat a aquella raó instrumental que en dit abans?


Ciutadania esperant què és posin d'acord ERC i Junts


Què va passar a finals del 2017? Per què no és va arribar al objectiu què és va dir? Per què tants sacrificis –presó, exili, causes amb la justícia espanyola-, per arribar a aquesta situació de bloqueig permanent?  Encara no hi ha diagnòstic? En les últimes eleccions de febrer, un 52% de la ciutadania va votar opcions independentistes. Un èxit extraordinari, tenint en compte el context en què es va fer. Per què ho estan malbaraten això? Els governs son malauradament, gestors, en aquest cas, de la Generalitat. No interessa gestionar-la? Prefereixen el no res? Es fa difícil entendre aquest maximalisme, d’uns i altres, per no entendres. Potser Lledoners no és el lloc més adient per solucionar els problemes. Potser tot és tan fàcil com una dèria de Puigdemont o Junqueras, que deixen de banda a tota la ciutadania de Catalunya. Si fos així, mal paper fan altres actors d’aquest vodevil dolent i llastimós en el que estem ficats.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...