Salta al contingut principal

Espanya deixa a la cua a Catalunya

 


Això diu Antoni Bassas en el seu anàlisi al Ara (4/3/24):

"Ara, com diuen en anglès, si m’enganyes, vergonya per a tu. Si m’enganyes dues vegades, vergonya per a mi. I per a mi vol dir tots els governs que hem tingut. I en això no s’hi veu cap nova etapa." La pregunta immediata és perquè els governs de la Generalitat no han fet més per aturar aquesta desídia governamental? Si el govern de la Generalitat pot influir amb els seus vots a Madrid, perquè no son més autoexigent amb la institució i amb la gent del país? No val queixar-se eternament, cal actuar, però pel que sembla prefereixen la comèdia eterna, què no actuar responsablement davant de la ciutadania què és qui ho paga en menys serveis". Ací convindria dir el que Joan Crexells (1896-1926) explicar a Josep Pla, fent referència a una tara dels catals i la seva peresa mental:

"Un país dominat per aquest vici es troba en la impossibilitat de tenir una qualsevol deliberada sòlida personalitat. No pot ser ni revolucionari ni conservador. S’ha de mantenir fatalment en una indiferent mediocritat, alternada amb vel·leïtats de redempció gratuïtes, provinents d’un qualsevol aventurer irresponsable. És a dir, la peresa mental no permet de plantejar les coses més enllà del sentimentalisme més lacrimogen i tronat. Per a un home com jo, i suposo que per a un home com vós, que no tenim sensibilitat per a l’aventura inconscient i manicomial, és realment molt trist haver de viure permanentment en aquesta alternació de desori enfollit i de policíaca immobilitat*.”


*Josep Pla, Homenots. Primera sèrie. OC 13, Destino, Barcelona.

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Espanya que no em representa

  Els conqueridors fent-se un homenatge al 2026!

L'habitatge al centre del debat polític

  A la tertúlia de Catràdio escoltava dues visions del problema del habitatge. Un parlava de la mania dels catalans per ser propietari, l’altre li deia que això de català i propietari era cosa del passat, perquè ara, això no és així. El preu de l’habitatge ha pujat fins a quotes impossibles per la majoria de la població condemnada a sous cada vegada més baixos, malgrat la retòrica de la competitivitat.  Sembla que hi ha un tall generacional on tenir propietat ho era tot. I per aconseguir-ho calia molt de temps i molt estalvi. Ningú anava a sopar els caps de setmana els llocs on va tothom. Els tipus d’interès eren de l’ordre del 17%. I malgrat tot, en sou mitjans, podies arribar a comprar-te l’habitatge. Tothom sabia, que apostar per l’ habitatge era una aposta segura, molt més que la borsa. Ara el fills d’aquella generació, malgrat totes les avantatges socials, és veuen immersos en una lluita cada vegada més despietada per aconseguir llocs de treballs  amb salaris dignes....

La cursa comença avui!

  Sánchez convoca eleccions per finals de novembre. Una mesura que amb tota probabilitat no estava en el seu timing mental. La derrota al Congres  del dos Decrets sobre l'habitatge, ha fet replantejar-se una nova estratègia. Sánchez té el do de l'oportunitat, i deu pensar que ara mateix, amb el país revoltat contra el que van dir no els Decrets, especialment el PP i Vox, és un bon moment per temptar a la sort. La polarització social que han mantingut la dreta extrema durant tot aquest temps, especialment en el cas de Ceuta, li pot girar a la contra per el tema de l'habitatge. El binomi clàssic de dreta i  esquerra tornarà a plantejar-se de manera crua i caïnita. Catalunya i el País Basc son el dos baluards que el PSOE vol mantenir. Serà una cursa despietada entre Feijóo&Abascal, un binomi impossible de separar i el PSOE. Malauradament, tenim un esquerra tant dividida i fragmentada i mal avinguda que potser seria hora d'anar plegats, però això és un impossible.