Salta al contingut principal

El Govern de tots no escolta els mestres!

 “RONDA PER les xarxes un vídeo de Flaixbac en què una colla d’adolescents es mostren incapaços de respondre com es diu l’actual president de la Generalitat. Quan se’ls apunta el nom de Salvador, un respon que Espriu i un altre que Dalí. Un diu que Pedro Sánchez, però no és cap comentari irònic sobre qui governa realment en aquest racó de món, sinó pura ignorància institucional. El programa no revela si aquesta col•lecció de testimonis alegrement desorientats representava el 10% del joves que han abordat a l’entrada del Saló de l’Ensenyament o el 90%.” (pareumàquines, Àlex Gutiérrez. Ara.cat, 21/3/26)




He escoltat el fragment a Catalunya Ràdio. Com diu molt be diu Àlex Gutiérrez, cal saber si representa el 10% o el 90% del joves. Segurament, si féssim la prova a adults, potser les respostes també en sorprendrien. La desconnexió de molts joves, malgrat estar enganxats a les xarxes, no serveix per informar-se sinó per evadir-se. I mentre uns semblen aliens al món on viuen, els mestres es mobilitzant de manera massiva. Potser els sindicats com UGT o CCOO abans capdavanters en les reivindicacions dels treballadors, viu les hores més baixes des de la seva existència. 




L’individualisme ferotge, és compagina molt malament amb la necessitat de col•laborar amb els altres. La solidaritat ha quedat molt malmesa en aquest món postmodern. I aquesta falta de solidaritat explica la decadència dels sindicats que tenien com objectiu la defensa de la classe treballadora. Una de les derivades d’aquest individualisme radical, consisteix precisament, en trencar qualsevol fil de solidaritat, de veure al altre no com company de viatge sinó com competidor. La visió de Byung-Chul Han, com empresaris de la nostre propia vida, fa molt difícil veure que tots necessiten de tots. La burocratització del sindicats i el paper etern dels seus màxim representants no ajuda a una renovació radical del seu paper dins de la societat i no dins del sistema institucional dels governs que el fan servir com a quartada.  


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Espanya que no em representa

  Els conqueridors fent-se un homenatge al 2026!

L'habitatge al centre del debat polític

  A la tertúlia de Catràdio escoltava dues visions del problema del habitatge. Un parlava de la mania dels catalans per ser propietari, l’altre li deia que això de català i propietari era cosa del passat, perquè ara, això no és així. El preu de l’habitatge ha pujat fins a quotes impossibles per la majoria de la població condemnada a sous cada vegada més baixos, malgrat la retòrica de la competitivitat.  Sembla que hi ha un tall generacional on tenir propietat ho era tot. I per aconseguir-ho calia molt de temps i molt estalvi. Ningú anava a sopar els caps de setmana els llocs on va tothom. Els tipus d’interès eren de l’ordre del 17%. I malgrat tot, en sou mitjans, podies arribar a comprar-te l’habitatge. Tothom sabia, que apostar per l’ habitatge era una aposta segura, molt més que la borsa. Ara el fills d’aquella generació, malgrat totes les avantatges socials, és veuen immersos en una lluita cada vegada més despietada per aconseguir llocs de treballs  amb salaris dignes....

La cursa comença avui!

  Sánchez convoca eleccions per finals de novembre. Una mesura que amb tota probabilitat no estava en el seu timing mental. La derrota al Congres  del dos Decrets sobre l'habitatge, ha fet replantejar-se una nova estratègia. Sánchez té el do de l'oportunitat, i deu pensar que ara mateix, amb el país revoltat contra el que van dir no els Decrets, especialment el PP i Vox, és un bon moment per temptar a la sort. La polarització social que han mantingut la dreta extrema durant tot aquest temps, especialment en el cas de Ceuta, li pot girar a la contra per el tema de l'habitatge. El binomi clàssic de dreta i  esquerra tornarà a plantejar-se de manera crua i caïnita. Catalunya i el País Basc son el dos baluards que el PSOE vol mantenir. Serà una cursa despietada entre Feijóo&Abascal, un binomi impossible de separar i el PSOE. Malauradament, tenim un esquerra tant dividida i fragmentada i mal avinguda que potser seria hora d'anar plegats, però això és un impossible.