“RONDA PER les xarxes un vídeo de Flaixbac en què una colla d’adolescents es mostren incapaços de respondre com es diu l’actual president de la Generalitat. Quan se’ls apunta el nom de Salvador, un respon que Espriu i un altre que Dalí. Un diu que Pedro Sánchez, però no és cap comentari irònic sobre qui governa realment en aquest racó de món, sinó pura ignorància institucional. El programa no revela si aquesta col•lecció de testimonis alegrement desorientats representava el 10% del joves que han abordat a l’entrada del Saló de l’Ensenyament o el 90%.” (pareumàquines, Àlex Gutiérrez. Ara.cat, 21/3/26)
L’individualisme ferotge, és compagina molt malament amb la necessitat de col•laborar amb els altres. La solidaritat ha quedat molt malmesa en aquest món postmodern. I aquesta falta de solidaritat explica la decadència dels sindicats que tenien com objectiu la defensa de la classe treballadora. Una de les derivades d’aquest individualisme radical, consisteix precisament, en trencar qualsevol fil de solidaritat, de veure al altre no com company de viatge sinó com competidor. La visió de Byung-Chul Han, com empresaris de la nostre propia vida, fa molt difícil veure que tots necessiten de tots. La burocratització del sindicats i el paper etern dels seus màxim representants no ajuda a una renovació radical del seu paper dins de la societat i no dins del sistema institucional dels governs que el fan servir com a quartada.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada