Política i societat

 

  "Nuestro indulto y el del 1-O se parecen como un huevo a una castaña"  José Barrionuevo

 

  T S segueix la seva trajectòria inquisitorial. No admet que hagués un judici polític al independentisme. “Ho tornarem a fer”, és una opció política, però el TS, vol que els condemnats abjurin de les seves idees. Voldrien com el judicis de Moscou (etapa estalinista), que confessessin els seus crims. Voldrien que sortissin els mitjans per dir que no sabien el què es feien, però que gràcies els jutges havien trobat, per fi, el bon camí, cap a la Constitució. Et jutgen per uns delictes què no són, però, com cal condemnar, retorcen fins a límits insospitat, per fer encaixar el relat subversiu i violent. Els Jordis, van ser jugats per el TS, quant no eren aforats, tots ficats al mateix sac. No s'havia vist mai que un govern legítim, per fer el que va dir que faria, serien apartats del govern, mitjançant el art.155 de la CE, i empresonats i alguns altres a l’exili. Es van equivocar? Es van equivocar al no entendre les conseqüències de seus actes. L’Estat no pot tolerar què Catalunya pug

  A hir va haver tensió al carrer per els desnonaments i la presencia de la CUP. Les imatges de la Brimo amb pintura, semblava una posada en escena de la Fura del Baus. Catalunya encapçala el rànquig de desnonaments a Espanya. La maquinaria judicial què es molt lenta i garantista, acaba per posar a la policia com braç executor de les sentències. Els Mossos són policia judicial. El problema és la crisi econòmica, els sous tercermundistes, també hi ha una bona colla de persones que tenen un modus vivendi amb l’ocupació d’allò que no es seu. El moviment okupa, va néixer, per cridar l’atenció a les institucions públiques de la falta d’espais per habitar, però tot s’ha transformat en un altra cosa. Grups organitzats, ocupen habitatges acabades de construir, per demanar “rescats”. Gent que viu del aire, s’hi fica on vol, normalment, en lloc que no son ni Pedralbes, però si en llocs molt més humils. A Sabadell, per exemple, els Merinals. Gent sense perspectives de feina, perquè mai s’han preo

 

  Pere Aragonès ja és nou president de la Generalitat. Després de tres mesos de converses interminables, com si es tractes d'enemics irreconciliables, amb un ma a ma entre Aragonés i Jordi Sánchez. Ara sembla què des de Junts una fracció del partit s'ho mira amb mala gana. Artadi, Rius, no entren el nou govern, entrebancs abans de començar. I per rematar la feina, la CUP comença a posar pals a les rodes, demanat impossibles, amb el tema dels desnonaments i els Mossos d'Esquadra. Governar per a tothom, malgrat que les partits de l'oposició obliden a una part molt important de la ciutadania. Hi ha molta feina a fer. I no sembla que les forçes polítiques tinguin un pla d'acció. El clàssic 100 dies no funcionarà perquè ningú està segur del seu paper.

  E l Marroc torna a tancar fronteres, desprès del cap de setmana on a prop de 8000 persones, van creuar la frontera cap a Ceuta. L’espectacle de gent desesperada per creuer al primer món són indignes de les condicions de moneda per els tripijocs del Marroc, per pressionar a la UE i Espanya. Sembla que hi va haver sobretot, una posada en escena per fer tremolar al govern de Sánchez. Ho van aconseguir. Espanya necessita del Marroc i la UE a Turquia com executors de les polítiques –sembla una broma de mal gust- de immigració a la UE. A canvi de diners –trenta milions d’euros- i influència política de primer ordre, és deixa fer a aquests països, el que volen els seus mandataris. És veritat que el Marroc està emprenyat per la presencia a Espanya de seu líder del Front Polisario, Brahim Ghali, què té passaport espanyol i està hospitalitzat.   Espanya, amb la policia i el exèrcit, col•laborant per tornar el major nombre de persones al altra cantó de la frontera, no deixa de ser inquietant. E

  Desprès de fer-me totes les il·lusions del mon, ERC i Junts han acabat firmant un pacte. Nietzsche deia que al darrera de les grans paraules, s'ha amaga el interès més mesquí. Tres mesos de una insuportable irresponsabilitat per arribar al últim segon i  firmar cadires i Departaments. Les grans paraules se les poden ficar on vulguin. Dreta i esquerra cohabitant sense cap entusiasme ni esperit de volgué canviar de compàs.  Desencallar unes converses què han durat tot el temps del món, per ventilar les seves querelles, al preu de deixar a la Generalitat sense ànima ni cos. Ara quant el temps se esgotava son capaços de fer el miracle de l'entesa. Deuen tenir acumulades una ingent quantitat de papers on haurà formules màgiques per solucionar tots el problemes del món. També la via directa al desastre. ERC y Junts semblen els actors -dolents- del dilema dels presoners. Hi ha quatre opcions: Desprès de tot el temps perdut, s'han adonat que tenien un opció guanyadora, que era co

  El temps de confusió s'ha d'acabar. Ja ni ha prou d'enredar a tothom. ERC i Junts, tenen l'obligació d'aclarir al electoral que son partits diferents i amb solucions diferents. Cadascun ha de ser conscient de la seva impossibilitat de tornar a governar junts. L'electorat, escollirà, no hi ha massa espai a Catalunya per les sorpreses. Desprès de haver governat en el passat, ERC i Junts, segueixen les seves guerres particular, carregades de mesquineses i rancúnies. Ja es hora de què això s'ha acabi, per be de tots, especialment, per la ciutadania. L'1-O queda lluny, molt lluny, i és hora de reconstruir el país, des de la Generalitat, què és l'únic instrument que tenim per tirar endavant, per millorar dins les possibilitats què en dona els instruments polític i jurídics -competències-. Diu Esther Vera al seu article "Dies mesquins": (...) sembla indicar que l'estructura dels blocs que s'ha anat solidificant a Catalunya (...)".

  Trencar-ho tot, podia ser un bon final, per una relació tòxica que hem patit la ciutadania de Catalunya. No si val tot, aquests socis ERC y Junts, no han sigut capaços de gestionar la Generalitat amb una mica de seny. L'eix dreta i esquerra també existeix. Socis què han fet comèdia per semblar que treballaven a la una, però que desprès cadascun tirava pel seu camí. ERC té què mirar a l'esquerra, el problema és que no arriba a sumar amb els Comuns. El PSC deu estar pensant que la seva victòria inútil, ara, ja no ho es tant. ERC ha dit prou, però això vol dir, anar a eleccions. Adéu al 52% de vot independentista. Molta gent està molt cansada d'aquest espectacle permanent de desunió a les files independentistes, però potser, cal repensar tota l'estratègia a mig termini. No parlo del llarg termini, perquè, simplement, és impossible. Potser a les properes eleccions, el PSC esgarrapi vots de Cs, què ja pot acomiadar-se del Parlament, una pujada de Vox, moderada, i abstenció

L'executiu fent castells a l'aire  

  S embla que ERC i Junts constaten que no poden arribar a cap pacta ni acord per formar govern. ERC ja ha dit que vol governar amb minoria i pactar amb els Comuns i la CUP. Sembla massa difícil què passi. Per què aquesta impossibilitat de pactar un govern? Tothom parla de conceptes com estratègia, tàctica, principis, objectius, on tot acaba amb la independència.  Segons el diccionari de María Moliner, “estrategia”, en la seva segona accepció diu: “Arte de dirigir un asunto para lograr el objetivo deseado”. És allò que Weber dei raó instrumental. Així què estem parlant d’un mitja per arribar a un fi, què amb el nostre cas, seria la independència de Catalunya. En el cas de tàctic: Hi ha dos accepcions possibles: "2. Conjunto de reglas para la conducción de las operaciones de guerra. 3. Manera de conducirse calculada para el logro de un fin  determinado.”.  La 2 sembla massa bèl·lica per el cas, malgrat les espurnes que surten entre ERC i Junts. La 3 apareix com més adient per el ca

 

  G uanya la dreta més extrema, i això a Madrid, sembla una conquesta enfront del obscur i tenebrós govern del social-comunista Sànchez. La Sra. Díaz Ayuso ha sigut la guanyadora d'unes eleccions, què eren innecessàries, tenia majoria absoluta amb Cs i Vox, però que en el joc de la política, va veurà una jugada mestre amb la moció de censura a la CA de Múrcia. L'esquerra, sempre tant contenta amb ella mateixa, va anar cadascú pel seu aire. Podem, de la mà de Pablo Iglesias, què va sortir del govern, esgotat, volia  encapsar un gir a l'esquerra, però no ha estat així, i ara dimiteix de la carrera política.  A la campanya electoral, no s'ha parlat de la gestió més que dubtosa de Díaz Ayuso en la qüestió de la pandèmia, malgrat, tenir uns indicadors molt dolents. Ella, ha sabut girar la truita, gràcies a MAR el seu assessor de capçalera, i convertir-lo amb una pugna amb el govern de Sànchez: Comunisme o llibertat. Aquest ha estar el únic missatge. Toc de queda o anar al ba

 

  "Chicago és plena de fàbriques. N’hi ha fins i tot al bell mig de la ciutat, al costat de l’edifici més alt del món. Chicago és plena de fàbriques, Chicago és plena d’obrers. En arribar al barri de Haymarket, demano als meus amics que m’ensenyin el lloc on varen ser penjats, el 1886, aquells obrers que el món sencer saluda cada Primer de Maig. —Deu ser per aquí —em diuen. Però ningú no en sap res. Cap estàtua s’ha erigit en memòria dels màrtirs de Chicago a la ciutat de Chicago. Ni estàtua, ni monòlit, ni placa de bronze, ni res de res. El Primer de Maig és l’únic jorn veritablement universal de la humanitat sencera, l’únic dia on coincideixen totes les històries i totes les geografies, totes les llengües i les religions i les cultures del món; però als Estats Units el Primer de Maig és un dia qualsevol. Aquest dia la gent treballa normalment, i ningú, o gairebé ningú, no recorda que els drets de la classe obrera no han brotat de l’orella d’una cabra, ni de la mà de Déu o de l’a